La meditació és vida, i la vida és meditació quan l’atenció està totalment focalitzada en el present. És per això que el primer que hem de desenvolupar es la nostra capacitat d’estar atents, i entendre la meditació com un  mitjà per a desenvolupar la consciència del que som I poder-la integrar en tots els actes de la vida quotidiana. El concepte de mindfulness es va introduir en la dècada dels 70 del segle XX per tal de denominar la pràctica de la meditació de tal manera que no tingués una càrrega espiritual, que podia generar reticències en aquell context. Llavors, el mindfulness es va convertir en una tècnica moderna “apta per a qualsevol” però desvirtuada del contingut necessari d’integració de la persona que, en la seva essència, és ment, cos i esperit. Quan volem dir “jo” i ens senyalem, posem la mà al pit, al cor. No podem trobar la plenitud si excloem una part essencial de la nostra naturalesa, que és on ens reconeixem realment com a “jo” -més enllà de les identificacions que fem amb els pensaments-, perquè sempre sentirem un buit que no s’acaba d’omplir. És per això que hem de seure a meditar amb la totalitat, i amb un entrenament previ de treball de la consciència corporal i de l’atenció, diferenciant bé el que és l’atenció perifèrica o ordinària del que representa l’atenció central.