Segons el Tantra, les energies que es mouen en nosaltres son expressió del nostre potencial innat. Així, podem parlar de la nostra capacitat d’arrelar-nos a la vida, d’ordre i concreció; de la nostra capacitat de fer coses, d’actuar, d’expressar-nos, d’experimentar plaer, i d’estimar, per exemple. Aquesta darrera, la nostra capacitat de donar i rebre amor, es converteix en darrera instància, en la nostra realitat interior. Perquè tots posem la mà al pit quan ens assenyalem o assenyalem a l’altre, i així construïm un “jo” i un “tu” per a esdevenir un “nosaltres”. Localitzem el quart txakra, precisament, a la zona del pit, li diem anahata, i ens hi referim com el txakra de l’amor. Però és només a això?

Si és comú a tot ésser humà posar la mà al pit, de manera inconscient, quan es tracta de referir-se a un mateix i a l’altre, què amaga aquest txakra en les profunditats del seu interior? Perquè no ens posem la mà al front, si representa la base de la nostra identificació? “Penso, llavors existeixo”, deia Descartes, i si fos “sento, llavors existeixo”?