El Ioga psicofísic

Però, què és el Hatha Ioga?

El Hatha ioga és conegut per ser el ioga del cos, i com a tal és tractat la immensa majoria de les vegades, únicament com a ioga físic. Tanmateix, el treball corporal en el ioga no es pot desvincular del treball integral de la persona, perquè no som només cos, som una realitat superior que tampoc és la ment. De fet, però, la majoria de nosaltres ens identifiquem amb el cos i amb els pensaments, això que en diem la ment de manera errònia perquè els pensaments són només producte d’una facultat que té. La ment és molt més, també la capacitat d’atenció i concentració. Vivim en la creença de què som el que pensem, quan ni tan sols tenim consciència ni control de la nostra ment, de les seves facultats i del seu potencial. Qui hi ha darrera cada pensament? Qui el crea? So jo, que genero cada pensament, o van i venen sense que hi prengui part? Qui soc jo, doncs, en aquest anar i venir de pensaments que condicionen la meva vida? D’això ens parla el ioga, i la pràctica de las assanes es pot convertir en una veritable guia d’autoconeixement: quina diferència hi ha entre pensar i sentir?, què és l’atenció?, ¿Sotmetem la pràctica, d’alguna manera, amb pensaments condicionants, pensament de l’estil no puc, no en sabré, em canso de seguida, soc maldestre, no tinc flexibilitat...? Què vol dir això? Hi ha algú que no tingui flexibilitat? Ens podríem moure sense una mínima flexibilitat? Com ens podem tornar més flexibles si partim de la negació? Un esqueix es podrà convertir en una planta ufanosa perquè ja és, partim d’alguna cosa i creixem. Però, la negació? El no puc? Tots els pensaments condicionants de la nostra vida, desfilen per l’estoreta on practiquem les assanes, tots els personatges que ens configuren, i que en realitat son fum, no res. La pràctica del ioga no és una bombolla aliena a la nostra vida, no la podem deixar fora i, així, repliquem constantment les mateixes formes de pensaments, les mateixes estructures que ens retornen al que creiem que som: impotents, impacients, poc flexibles, maldestres..., i no ens n’adonem. Lluny del que moltes vegades sembla, en la disciplina del cos que representa la pràctica d’assanes, treballem constantment damunt la ment, i obviar això és prendre-li al ioga la seva naturalesa, tota l’entitat. Veure, per exemple, que la ment s’ha distret, observar la distracció en ser-ne conscients i adonar-se que una part s’ha mantingut allà, sense inatenció, i que una cosa és el pensament que se’n va lluny i l’altre soc jo, és ioga, molt més ioga, que una postura espectacular.  

“Seria un error,  no obstant això, subestimar el valor i el significat del nostre cos físic... Pel qui sap, per l’iniciat, el cos és l’escenari sagrat on es desenvolupa una peça d’una profunditat indescriptible. I és per aquesta raó que el coneixement o, el que és més i millor, l’experiència conscient d’aquest cos, és d’una importància primordial pel iogui i per a tots els qui vulguin seguir el camí de la meditació”

                                                        Sri Aurobindo

Però el viatge comença, amb l’experiència corporal. On estem si no, quan no sentim el cos? Dins del cap, sens dubte, creient-nos tots els pensaments, fins i tot els més fatídics. I com podem observar aquests pensaments, comprendre com funciona la nostra ment i hi som pel mig, fent nosa tota l’estona? Capficats no hi ha trajecte, no hi ha viatge, no hi ha evolució, no hi ha ioga. Hem de sortir del cap, ens hem de ficar en el cos. Això de viure el present, el concepte d’atenció plena que està tant en voga que és?, un carpe diem?, gaudir de les coses, passar-ho bé? O un exercici extraordinari d’atenció que només es pot dur a terme si sortim del rebombori que usualment hi ha dins del cap? I quan sortim del cap, on ens fiquem? Aquesta és la primera lliçó que hauríem d’aprendre quan ens proposem iniciar-nos en al pràctica el ioga, i el que s’hauria de fer-nos evident al final de cada sessió: que la Roma particular on porta tota l’estona de pràctica, siguin quines siguin les assanes triades, és ficar-nos en el cos, tots els camins i porten. El ioga sacralitza la consciència corporal, la investeix d’espiritualitat alhora que és la única manera d’apaivagar el mental: si ens mantenim capficats, literalment, alimentarem el guirigall.

 Així doncs, si volem estar plenament desperts i conscients en el present cal sentir -no pensar, diferenciem-ho bé-, el cos. S’ha dit que és la ment convertida en matèria, i que en ell podrem trobar les traces de tot el nostre inconscient. Veurem en aquests tallers de quina manera l’experiència pràctica -la pròpia, que és la nostra eina de coneixement- ens ho pot confirmar, però el que és cert, tanmateix, és que ens parla constantment de nosaltres. Els gestos, la postura, les expressions, els moviments... un llenguatge que no controlem, que no coneixem, que ens traeix i que ens repeteix constantment qui som, o qui creiem ser. Sentir el cos i no pensar, per tant, sentir-lo sense decapitar-lo, amb el cap incorporat, és clar. Perquè així, sentint el cap des de fora, observarem la ment i, voilà: veurem que darrera els pensaments -sí, aquells que tant que pensar ens donen, i tants maldecaps-, no hi ha ningú. I aleshores sí, haurem emprès el viatge.